04 setembre 2010

Cotiella (2912 m)

Dissabte, 28 d'agost
Barbaruens (la Ribagorza)



"El Cotiella es una especie de esqueleto solitario y lúgubre, apenas cubierto de carnes ardientes. Parece lamentable, caduco y consternado, como un viejo volcán que va a apagarse.
Durante muchos años, cada vez que hacía una ascensión en la frontera de España, y cuando mi vista erraba por Aragón, veía allí, con tantas ganas como curiosidad, una montaña orgullosa y árida, cuya altura y aspecto africano me intrigaban tanto, que apenas podía resistirme al deseo de subir allí. Se había convertido en una fijación.
(...) Quemado por todas partes, parecía una montaña de cenizas. Incluso la misma nieve, que surcaba sus valles desolados, aumentaba su tristeza; me recordaba estas lágrimas que se pintan en blanco sobre los ataúdes. Jamás he visto nada tan lúgubre y tan desnudo, y sin embargo, el conjunto de esta especie de monstruo estaba impregnado de una majestuosidad extraña. Pero su aspecto y colores me importaban poco, no tenía más que un objetivo, que era triunfar. Otros harán el retrato de este gigante salvaje
"

Era l'estiu de l'any 1865, i l'autor d'aquestes paraules, Henry Russell, el mític Comte Russell, emprenia la seva primera ascensió al Cotiella, aquest "gigante salvaje", que molts anys després continua seduint i que amb la Lídia cobejàvem des de feia molts anys.

La ruta potser més habitual per accedir al cim sol partir del valle de Gistaín, normalment des del collado de Santa Isabel (Saravillo), passa per l'Ereta de las Brujas i aleshores ataca el sostre del massís. Una altra ruta, una mica més llarga i possiblement, molt més espectacular, és per la conca de l'Ésera: la que porta de Barbaruens a l'Ibón de Armeña, travessa el desolat circ fins el collado de Cotiella i després d'un flanqueig, s'ataca el cim. Aquesta última és la que nosaltres hem seguit i si bé l'ascensió pròpiament dita ha set ràpida i sense complicació, el descens ha estat notablement diferent i entretingut. Constitueix una excursió llarga i amb desnivell.

He de confessar que tenim una certa fascinació pels ambients calcaris d'alta muntanya. Des de que vam visitar Larra i entre d'altres, vam fer l'ascensió a l'Anie, ens vam quedar impregnats de tot allò que el mateix Russell resumeix perfectament abans. A més a més del sentit estètic, també hi teníem un interès naturalístic: el Cotiella és una enciclopèdia de geologia de primer ordre i la fauna i flora que alberga és molt interessant. Tot plegat, una sortida completa.

Abans de dos quarts de vuit comencem la caminada una mica més enllà (1450 m) de la primera bifurcació de la pista que uneix Barbaruens i Plan, a un replà amb cabuda per a diversos vehicles, encara que possiblement valgui més la pena començar des del mateix Barbaruens si no es va amb un 4X4. De bon principi el camí s'enfila de valent i no podem evitar la suada, donat que dins de la pineda hi ha una certa humitat afegit que aviat el sol sobrepassa els prats culminals de la veïna Sierra de Chía, que tenim d'esquena, i de retruc, tot s'il•lumina magníficament. Més amunt, apareixem a la mateixa pista, que mor allà mateix. Resseguim pel capdamunt un bon precipici i travessem una parell de canals que a l'hivern i amb gel deuen presentar alguna complicació. Passada una hora, assolim la collada del Ibón, on l'herba verda contrasta enormement amb el blanc petri que ens acompanyarà durant tota l'excursió. Així, aquests primers 500 m de desnivell ens desperten ràpidament les cames. Una mica més avall i en un petit amfiteatre natural, es troba l'Ibón de Armeña. Ens atensem a la seva vora, i encara que una mica eutrofitzat, identifiquem capgrossos i algun tritó. Veiem un pastor com ens està guaitant muntanya amunt i passem al costat d'un ramat de vaques que miren encuriosides. Ben a prop ens aturem breument al Refugi de Armeña.

El refugi és petitó però presenta dos pisos, flaçades, font propera i telefon d'emergències. La seva situació és estratègica, al bell centre del circ d'Armeña, i guardat sota la intensa mirada de la imponent i multicolor Picollosa. L'ambient és totalment d'alta muntanya, ja freguem els 2000 m. Més a ponent, una extensa tartera com un riu que s'eixampla desbocat davalla de les altes parets que tanquen el circ. Alguna congesta ja bruta es resisteix a desaparèixer i tot plegat ens fa imaginar les dures condicions hivernals que aquí s'hi deuen donar. Ara bé, avui regna un intens cel blau i més aviat patirem calor, de manera que caldrà tenir cura de l'aigua i anar alerta. És important tenir en compte que aquest és l'últim punt on ens podrem proveir de tant preciat líquid. A més a més, a partir d'ara gairebé no trobarem sender, sinó que haurem d'anar seguint el recorregut mitjançant fites. Per això mateix i per la naturalesa de la contrada: abundància d'avencs, terreny de mala petja i perdedor, amples i estretes depressions (dolines) sense sortida evident, freqüents desnivells sobtats... es recomana evitar-lo amb boira.

"Al día siguiente por la mañana, guiado por un pastor, atravesé el "circo" del que he hablado, que se esculpía entre el pico de Cotiella y yo, al suroeste. Nada es más cansado. Figuraos un mar solidificado en medio de una tempestad, y erguido con olas agudas y largas, de entre las cuales algunas superan los 100 metros de altura. Estas cimas enormes y estas colinas están separadas las unas de las otras, tanto por barrancos como por grandes pozos negros y profundos, como se puede comprobar tirando piedras... Este triste recinto, sin que se pueda decir lo contrario, el más desértico de los Pirineos, no contiene más agua que la que gotea por debajo de las olas de nieve. Este circo salvaje que se llama Armeña, a una altura media de más de 2000 metros, y donde se encuentra en abundancia el Gnaphanallium leontopodium"

I afortunadament, sembla que res hagi canviat. Després de trobar una primera flor de neu, en trobem una altra, i poc després, una altra, i una altra... i tal com havíem llegit -i abans comentava en Russell- és tan abundant que es fa difícil no trepitjar-ne cap!!! Aleshores aprofitem per esmorzar i donar-li un nou cop d'ull al mapa. La ruta és clara: ben al davant nostre tenim la mole del Cotiella, a la seva banda dreta hi ha la profunda bretxa que el separa del Pic Raimond d'Espouy i a la seva banda esquerra s'endevina un collet més accessible, el nostre, el collado de Cotiella. Només caldrà travessar el circ i arribar-se fins als extensos pedruscalls que ornen aquesta bella muntanya que volem conquerir.

Represa la marxa, tenim com a referència un parell d'excursionistes que van al davant (els únics que veurem avui), encara que ràpidament em desvio salvant una primera muntanyeta i anem a parar enmig de diverses dolines, algunes acabades amb avencs -les conegudes simas-, d'altres com reblertes, i tot plegat en conjunt, un espai abrupte i trencacames. Espantem unes ovelles i decidim tirar amunt pel dret. Poc després i recordant una vegada que ens vam perdre -literalment perdre- a Larra, fem un sofert pentinat amunt i avall per retrobar alguna fita, en un ambient on precisament el que no manquen són pedres de qualsevol mida i en qualsevol posició a qualsevol lloc. És un ambient com encantat, desolat, misteriós, màgic i com deia abans Russell, fins i tot lúgubre. I també apassionant. Quan més tard ho contemplem des des del cim, semblarà pla, però in situ aquest fons de circ en realitat és una enorme superfície inclinada farcida de depressions, amb un relleu altament complex i feixuc de transitar. Mentrestant, els excursionistes ara han quedat avall i miren el nostre deambular des de la distància.

Finalment, retrobem el recorregut bo i només ens cal superar primer un pedruscall molt inestable -una passa endavant i dues enrera- i una desfeta paret amb una petita grimpadeta fins a la collada. Aquesta grimpadeta salva un tram rocós gens complicat però on s'ha d'anar amb compte pel descompost del material. Si més no, encarrilada la marxa ja ho veiem més factible i ens encisem novament de l'ambient i la grandiositat del paisatge. Des del collado de Cotiella es pot observar una part de la cara sud del massís, on dominen unes eixutes i immenses tarteres sense fi, tancades al fons per la Sierra Ferrera. Existeix la possibilitat de pujar directament per la cresta amb algun tram aeri, però no ens volem arriscar i agafem un precari corriol que mena a la Colladeta (2705 m), realitzant un flanqueig de mala petja on al final farem servir les mans per assegurar-nos en un terreny bastant inclinat i inestable. Al nou pas s'obre un nou paisatge i quedem absortos davant un altre extens altiplà calcari: la desèrtica Ereta de las Brujas. Fins a dalt només resten uns 200 m de desnivell seguint les millors marrades indicades per fites. A mitja pujada gaudim de la presència d'una parella de trencalossos i per fi fem cim després de 4h 20min de marxa (amb parades). Seria llarg i complicat enumerar la gran quantitat de pics i valls que des del Cotiella es poden albirar, doncs són nombrosíssims. Això és degut a que la seva ubicació està emplaçada lleugerament al sud i no forma part de la carena del Pirineu axial. Val la pena atansar-se a l'inici de la Brecha de las Brujas. Al cim, llibre de visites, soledat absoluta i solemne silenci...

"Ciertamente, es uno de los observatorios más grandes de los Pirineos, y esto, por tres razones: su aislamiento, su gran altura, y su distancia de la cadena principal, que permite un panorama al norte de una longitud ¡de 300 kilómetros! Está tan cerca de las llanuras, que siguiendo los vallecitos que irradian al sur, se descendería en varias horas 2200 metros. Domina de una manera sorprendente. Es una de las pendientes más largas de los Pirineos"

Passada una mitja hora al cim, el descens cap a la colladeta desfent camí és fàcil, amb alguna relliscada mentre que el flanqueig fins a la collada de Cotiella novament demana atenció i pas segur. Després de 6 hores de marxa i amb un sol de justícia no volem refer totalment el camí de pujada, sinó que continuem per la cresta del circ fins el Reduno. D'aquesta manera, deixada enrera la collada, pugem fins el Cotielleta (2711 m) -on un ramat de cabres juguen al "más difícil todavía"- i emprenem la entretinguda travessa entremig del roquissar i la inestabilitat de la tartera, passant pel Yali (2706 m) i arribant-nos finalment a l'esmentat Reduno (2531 m). Aquest periple és força recomanable si es vol tenir una multiplicitat d'imatges de les muntanyes que formen part del circ i el seu fons, tot i que a nosaltres ens endurirà la sortida com explicaré d'aquí a poc. Continuem captivats per l'ambient.

"(...) ...¡y cómo engañan las distancias en estas montañas completamente desnudas, donde no hay ni un solo objeto de dimensiones conocidas, que pueda servir de escala, y ayudarnos a adivinar las proporciones reales de las cosas!"

Al veí cim del Reduno, l'Angón (2506 m), parem a dinar. Excel•lent mirador local, contemplem bona part del recorregut realitzat durant la jornada, inclús es pot veure on tenim el cotxe aparcat, 1000 m més avall. La tornada sembla fàcil, doncs només caldrà davallar vertiginosament pel llom de la carena fins a l'Ibón de Armeña -que precisament no es veu-. Així que sadollats, passades les 3 de la tarda i ara sense aigua, comencem el descens per unes clapisses molt inestables. El "camí" no és fàcil: alguna relliscada, alguna caiguda, aviat alguna desgrimpadeta. Passada una bona estona, el terreny guanya més en verticalitat. Ens apropem a un primer nivell encinglerat i busco el millor pas. A poc a poc i cap a llevant ens anem aproximant a un altre abisme que sense material no és practicable. Resseguim aquest cingle pel capdamunt com podem i poc després el salvem també com podem. Per moments la cosa es complica, ara ja fem servir les mans massa sovint i el terreny predomina massa la inestabilitat... amb un fals moviment podria passar qualsevol cosa... Finalment trec el cap a un altre nou abisme i ara sí apareix l'Ibón... potser 200 m cingle avall... inassolible... errada de principiants!!!

En un primer moment maleïm el nostre error, però aviat caminem muntanya amunt desfent les nostres passes -uns 400 m de desnivell-. El rellotge marca les cinc de la tarda, no tenim aigua, anem cansats i pot ser massa llarg tornar a la collada de Cotiella. M'avanço ràpid i m'aproximo tant com puc a la cresta per buscar una sortida però per allà és impossible baixar fins al karst. De fet, descobrim una descomposta i dreta canal que va a parar a una immensa depressió... embadalits comprovem que el circ no té sortida d'aigües superficials... També ens adonem que aquí les distàncies són enganyoses i no precisament a favor nostre. No sé si és pitjor trescar amunt o avall per aquesta contrada. Continuem amunt i curiosament ensopeguem amb un amagat forat immens al mig de la pujada, un brutal avenc amb parets extraplomades on a uns 15 m de profunditat hi ha una muntanyeta de neu i gel. Beneït karst!!! Per fi, tornem a trepitjar el cim de l'Angón.

Segons el mapa de l'Alpina, aquí ha de néixer un camí que arribi fins el refugi. Com ens ha passat d'altres vegades -almenys no és cap sorpresa per part nostra- o el camí ha desaparegut o no ha existit mai. Ni una fita. Res. Veient el que ens espera haurem d'extremar la prudència. Pateixo per la Lídia doncs va força cansada i el genoll li pot petar en qualsevol moment. Al principi, baixem fent petites marrades per un pedruscall molt relliscós. Aviat neixen unes canals de desguaç de la muntanya on senzillament passem a formar part de l'esllavissada com un material més i no tenim cap més remei que anar pel seu llit, desgrimpant primer jo i després la Lídia. De tant en tant cauen pedres, que aixequen més pedres, és clar, i no hi ha més remei que apartar-se. Realment són moments intensos on s'ha esvaït la il•lusió de fer el Cotiella i vas maleïnt anteriors decisions equivocades. Al final d'aquestes canals sortim a unes extenses tarteres de roques de mida mitjana on és possible baixar fent una mena d'eslàlom anant de cantó i fent servir les mans, tot i que per complicar-ho, les pedres tenen la mida ideal per quedar-te ancorat el peu a sota i reblincar-lo. A la cota 2300 m definitivament comencem a entrar pròpiament al fons de circ i ens endinsem al ja esmentat meravellós i a la vegada perillós món de les dolines i els avencs, l'imperi dels clots vaja. Entre pujades i baixades, i canvis de direcció, és com un laberint on s'acaba agafant certa recança davant la magnitud del següent avenc (tot sigui dit, amb gran interés espeleològic, doncs algun avenc sobrepassa els 400 m de profunditat...) i mentrestant, amb una set terrible i un sol implacable... Però tot té un final i podem pujar per un poc ample i característic polié herbat fins a una petita serra on es domina una mica millor la zona i entreveiem la sortida a aquesta juguesca indesitjada. Davant per davant, la mole del Cotiella impassible, per l'hora de la tarda amb color una mica més torrat. L'arribada al refugi és com una benedicció doncs a la fresca font recuperem el líquid perdut i ens remullem com cal. Encara ens manquen uns 400 metres negatius per corriol a l'ombra per donar per acabada la sortida, però ara sí que són de moooolt bon fer. Finalment, 12 hores d'intensa activitat a l'alta muntanya.

Teníem moltes expectatives amb el Cotiella, però avui els fets les han superat i amb escreix. La seducció ha estat tal que ja estem pensant en quin moment podrem retornar a aquest món tan particular i autèntic dels nostres Pirineus.


3 comentaris:

Xavier ha dit...

Fa anys que el tinc a la llista, aveure si embolico a l'Alba :)

Ricard ha dit...

Les imatges semblen un paisatge lunar i la música de Neil Young esplèndida com sempre.

Marc ha dit...

La muntanya a vegades diu que no, i cal respectar la seva veu.

Boniques imatges d'una zona grandiosa. També ho tinc pendent.