06 juny 2010

La Gran Olla de Núria

Divendres, 4 de juny
Central de Daió (Queralbs - Ripollès)
55 kms - 3900 m+ - 12h 45min



La Gran Olla de Núria és un repte que consisteix en fer carenant bona part dels cims que tanquen la vall de Núria i l'alta Vall del Freser -enllaçant aquestes valls al Pic de la Fossa del Gegant- i sortint des de Queralbs. No sé qui es va inventar aquest nom, tot i que la idea deu ser antiga al món excursionista. A l'adolescència ja havia imaginat un recorregut similar davant del mapa de l'Alpina, però és clar aleshores aquest repte per mi era inassolible fer-lo d'una tirada. Tot plegat el dijous a la tarda se'm va encendre la llumeneta i vaig decidir intentar-ho fer el divendres. De totes maneres, tenia clar que per molt repte que fos, la intenció primària seria fer camí i gaudir de la zona, i no tant la de cercar cap marca personal ni batre cap rècord. El relat de la travessa feta per en Xesc Cots m'ha aportat informació molt útil. En el meu cas, he sortit de Daió a les 6.30 en sentit antihorari, intentat seguir escrupulosament la carena, fent tots els cims i avantcims possibles. La següent crònica de la travessa l'he dividit en quatre blocs.

Daió - Balandrau - Fontlletera - Gra de Fajol - Bastiments

Tot just clarejar començo a caminar. La primavera batega amb força i la vall del Freser viu una exhuberància encisadora. De bon principi em vull assegurar de portar un ritme suau, doncs per fer el primer cim que és el Balandrau hauré de guanyar 1400 m de desnivell en tan sols 8 kms i certament, la travessa serà llarga. Alguns isards marxen espantats davant la meva presència i la fresca matinal ajuda a portar una passa alegre. Aquest camí que puja a Coma de Vaca m'agrada molt més de pujada que de baixada. Travessant el Freser començo a tirar alguna foto, tot i que aniré bastant per feina doncs vull aprofitar la llum del dia. Tanmateix, porto el frontal per si les coses es compliquen més endavant, que mai se sap. Un punt feble i important de la travessa és l'abastiment d'aigua: es fan més 30 kms seguits per sobre dels 2500 m d'altitud sense cap font. De totes maneres, descendint una mica a les valls és fàcil trobar algun torrent, encara que sortirem del recorregut i afegirem desnivell i distància.

Aviat ja trec el nas al "mirador" de sobre Coma de Vaca i el Planell de les Eugues, al moment just que també treu el nas el sol que avui picarà amb força. El paisatge apareix d'un verd tendre corprenedor i fa que em torni a enamorar d'aquesta contrada. Pujant amunt fora de camí, la cosa ja es fa més feixuga. Tinc la sort d'ensopegar amb dues espècies que em fan gràcia: el licopodi i la perdiu blanca. Alguna congesta amb la neu congelada em fa relliscar i constituirà la nota de color al llarg del dia, malgrat que més endavant la neu es torni flonja i pastosa. Per fi arribo al collet, preludi del cim (2585 m). Les vistes són impressionants doncs el dia és magnífic. Retornant cap al coll ja vaig trotant i succeeix el que temia: el peu em fa mal. Durant l'ascens al Puig de Fontlletera vaig menjant un petit entrepà. Al llarg de la travessa he intentat ser bastant estricte amb els horaris de menjar i sembla que m'he ensortit. No així amb l'aigua, com explicaré més endavant.

Des d'aquest segon cim ja puc confirmar l'estat general d'innivació de la zona i em dóna confiança per no tenir entrebancs i poder anar a un cert ritme. Ara travesso la Serra del Catllar, força corrible encara que el peu cada vegada em fa més mal. L'aire diàfan de les alçades és com una poció màgica d'optimisme, encara que realment suposa un puntet més d'esforç degut a la hipòxia. Mentrestant, he recordat els excursionistes que van defallir colgats de neu degut al torb a les fondalades que donen a la banda dreta. A les 10 en punt faig el cim de les Borregues -també conegut per Pastuira- i trec el cap a la coma de l'Orri, una petita vall on ja fa anys una trobada casual amb la Teresa Forn i el seu home em va obrir l'esperit del córrer per la muntanya. Una curiosa aproximació al medi que ara m'ha acabat ocupant moltes hores. Així que córrer seguint aquesta carena em produeix quelcom d'especial.

De les roques blanques baixo fins al coll i segueix forta pujada fins el proper cim, el bonic i estètic Gra de Fajol (2712 m), amb el seu també blanc enlluernador. Aquí ja porto 4 hores i 2000 m+ -en només 17 kms!- i m'estic breus moments, valorant la situació i com no, contemplant el paisatge. Em prenc un ibuprofè pel tema del peu i constato que faré curt d'aigua. El ràpid descens resulta una mica accidentat doncs estic a punt de caure diverses vegades per culpa de la inestabilitat al peu. Ara bé, tiro amunt amb ganes camí del Bastiments si bé amb no tanta xispa com al principi. Més amunt identifico la figura d'un excursionista, un dels pocs que veuré avui. A la part més alta es fa inevitable trepitjar neu. Per aquesta raó i cap al migdia, acabaré amb els peus molls, però ja hi havia pensat i portava uns mitjons de recanvi. Al mateix cim (2882 m) només m'aturo per fer alguna foto, fa un vent fresc molest i a més a més ja hi he estat moltes vegades. No em vull aturar per posar-me el paravent.

Bastiments - Pic de Freser - Pic de l'Infern - Pics de la Vaca - Fossa del Gegant - Noucreus

El descens per la carena tot i que per un camí difícil, ple de rocs tallants i basculants, amb giragonses curtes i sobtades i amb molt desnivell, se'm fa interessant i m'ho passo d'allò més bé. Sembla que el mal al peu s'ha estabilitzat i ja vaig més segur. Tot aquest tram diguem que és el més "complicat" de la travessa -no és pas un camí de vaques, per entendre'ns-, però precisament hi té afegit aquest aspecte que dóna varietat, fa que s'hi hagi d'anar amb més atenció i el fa més atractiu. Als fons de vall de les cares nord encara resten bones plaques de neu i els petits llacs romanen en procès de desgel, no així les carenes: sembla com si el vent s'hagi endut la neu pel cantó nord i només apareixen pales de neu a la solana, per cert, una mica fatigoses de travessar. M'entretinc seguint el camí que puja al Pic de Freser i poc després del cim (2835 m) apareix davant per davant el bell Pic de l'Infern, al cim del qual descanso menjant-me un altre entrepanet. A aquestes alçades -mai millor dit- reposo astorat de la bellesa del paisatge i recupero una mica les forces després de més de 5 hores i mitja de tresc.

Novament en marxa, em poso el paravent i noto que tinc força set. He economitzat malament el líquid, doncs ara bec a cor què vols i em descentro. Per evitar unes plaques de neu-gel, acabo desgrimpant a la banda nord del Pic dels Gorgs enmig de grans roques de pissarra inestables... en fi, una dificultat afegida inconscientment que podria portar conseqüències i que em resta forces, donat que quan recupero la carena estic ben bé fos i això que fa poc que he menjat. Quan veig les nuvolades que creixen i acaronen el cim del Balandrau, em sobrevenen tot de dubtes sobre la conveniència de continuar... definitivament, és el pitjor moment del dia. Travessant els cims que tanquen la coma de Vaca -els Pics de la Vaca-, alterno el caminar amb el córrer sense massa convicció. Inclús em plantejo continuar cap als Torreneules. Després de fer cim al Pic de la Fossa del Gegant (2808 m) tinc a tocar el Pic de Noucreus (2799 m), on m'aturo a fer fotos a les nou creus i sembla que ja hagi fet el "tomb" i resti la part més fàcil de la travessa. Res més lluny de la realitat.

Noucreus - Noufonts - Eina - Finestrelles - Pic de Segre - Puigmal

El Noucreus és una lleugera elevació entre veins amb molta més entitat, però la seva significació ve donada perquè d'ell neix un brancal cap a tramuntana realment espectacular: la cresta que porta al Racó Gros i el seus "vasalls", cims que destaquen a la zona per la seva fesomia escarpada i inaccessible. En el meu cas però, no estic precisament per sobreesforços i ja vaig pensant en baixar per la coma de Noufonts a buscar aigua. Entre relliscada i enfonsada a la neu per fi m'asseguro un punt d'aigua, on a part de sadollar-me, recupero sals, em refresco de l'important assoleiada i em torno a centrar. M'hi estic ben bé tres quarts d'hora. Sembla que la musculatura no ho agraeix doncs retornar al coll em costa moltíssim i les pulsacions em pugen fàcilment.

Al cim del Noufonts (2861 m) de mica en mica em vaig recuperant i de mica en mica vaig veient que tancaré la volta sense masses estridències. El mal al peu el tinc controlat a les baixades i encerto el ritme a les pujades. Certament la travessa és llarga i el desnivell s'acaba notant. Des d'aquest cantó es pot contemplar una de les imatges més maques de tota la zona de la vall de Núria.

Són les 2 del migdia i ara ja tinc clar que acabaré la travessa, així que m'ho agafo amb força tranquilitat. Al mateix Pic d'Eina (2789 m) em trec del cap la idea d'afegir cims apropant-me fins el Cambres d'Ase i ho deixo per una altra ocasió. La vall d'Eina té reconeixement per la seva riquesa florística i segur que aquest any es deu presentar ufanosa i multicolor. Un breu descens i ja sóc a un altre coll, ara el d'Eina, que sempre m'ha semblat molt maco. En canvi, no sé per què, el coll de Finestrelles mai m'ha agradat, així com el seu cim (2827 m). Està clar que coneixent el camí tot és molt més fàcil, malgrat restin 20 kms! El Pic de Segre (2843 m) em fa la impressió de presentar-se orgullós i primmirat, potser plantant-li cara a la enorme mola del Puigmal. Com aquest ha estat any de neus, bona part de la coma de l'embut encara va vestida de blanc i ja he decidit que m'arribaré a Núria per un altre cantó. El cim del Puigmal (2910 m) com tantes d'altres vegades queda invisible enmig de la boira. Soledat absoluta.

Puigmal - Núria - Queralbs - Daió

Ara he de baixar des del Puigmal a Daió, ni més ni menys que 1726 m de desnivell negatiu. Inevitablement m'acabarà fent mal el peu. Primer vaig saltant de roc en roc per una bona tartera, però més endavant apareix el pedruscall, molt més ingrat. Al coll de l'Embut camino ràpidament flanquejant per sota del Turó de l'Ortiga i finalment arribo al llom que davalla on després de trotar molta estona sóc al Santuari. Retorn a la civilització. El camí vell és com un entreteniment, de pedra en pedra i sentint la remor de l'aigua del riu Núria, que va crescudíssim. Abans del pont de Cremal tiro cap al Roc del Dui, per l'antiga via del cremallera i la resta consisteix en un escalfament progressiu de la planta dels peus fins a Queralbs i més endavant per la carretera i la pista encimentada que puja a la central de Daió. Fi de la volta, un quart de vuit de la tarda, disset cims i ara sí que puc entrar al riu a refrescar-me!!!


13 comentaris:

Xavier ha dit...

El relat engresca, i molt, cuidat el peu.

Anonymous ha dit...

quina enveja. molt bé!

Luigi ha dit...

Xavier - La travessa senzillament és fantàstica, molt i molt recomanable.
Això del meu peu és una sobrecàrrega encara que no sé "com" s'ha produït...

Anònim - D'enveja res! A liar-se la manta i a pujar a la muntanya, que està tot preciós. Gràcies pel comentari!

Malfieten ha dit...

Gran sortida, i dura! me l'apunto.
L'olla de Nuria és una ruta pendent de fa temps, pensaba ferla al reves... ho estudiaré, gracies !

Cuida't el peu...

Luigi ha dit...

Albert - Si vols companyia i guia, tu mateix ja diràs!

david ha dit...

Estas inparable Luigi!
jo hi volia anar avui al Puigmal però el mal temps...
fins aviat.

Luigi ha dit...

Al final he acabat una mica tocadet. Hauré de parar vulgui o no. No tenim remei...

bodi ha dit...

Molt bé Lluís, no hi ha com coneixa el terreny. Jo dilluns també vaig ser-hi però em vaig conformar de Queralbs-Nuria-Puigmal, això si, m'ho vaig passar de 1a.

Salut i a cuidar-se!

Luigi ha dit...

ei Bodi! Si no m'ho conegués no m'atreviria a fer tanta distància en alta muntanya!
Ja vaig veure les teves fotos: també una gran sortida i en solitari (M'ha sorprés que et trobessis la capella de St Gil oberta)
Fins aviat!

mia ha dit...

carai luigi, llavors no diguis que no et bellugues gaire, m'has donat una gran idea amb això de la gran olla, però uuuuuuuuuuuuuuuuuufffffffffff
tantes hores seguides en un entreno sense l'objectiu de fer un cim determinat que no hagi fet ...
però de totes formes, merci, perquè com serà que un dia no t'emuli.

Luigi ha dit...

hola mia, per mi l'al.licient és l'alta muntanya en sí mateixa, tot i que sempre pots imaginar -amb una mica d'esforç- que el Puigmnal és l'Everest i llestos!!!
Fins aviat

joan ha dit...

Mira tu, aquesta també la vaig fer l'any 2008, amb un parell d'hores més que no pas tu.
La teva crònica molt, molt bona. M'agrada la teva connexió amb la muntanya, amb la fauna, amb la Natura. Fantàstic!
Fins aviat!

Luigi ha dit...

Hola Joan,

He llegit la teva minicrònica d'aquesta mateixa travessa. Com diuen, no t'hi poses pas per poc tu!!!
És cert com dius que vas estar dues hores més que jo a la muntanya, o sia, vas tenir la sort d'estar dues hores més a la muntanya, doncs ara mateix m'agradaria ser allà dalt i no haver de baixar...

Gràcies pel comentari i sort a Capderec